Rossell ha estat ocupat pels humans des d’èpoques remotes. Així ho demostren les restes neolítiques de la cova de les Bruixes i altres de posteriors descobertes en abrics i coves situats, preferentment, a l’est i al sud-est del terme (cova de Blai, cova Barberana, etc).

Més important va ser l’ocupació de la cultura ibèrica. Se n’han trobat importants vestigis en petits enclavaments des d’on es controlaven les vies de penetració cap a l’interior (el Polseguer, el coll del Moro, el Carrasclet i el mas de Vito). En els mateixos llocs s’han trobat restes de la romanització, de les quals destacarem l’interessant bust de marbre d’un hermes juvenil (s. I a C).

D’aquesta època i posteriors són els lligallos i camins del terme. I també bona part de les tècniques, formes de subsistència, i creences, base d’un estil de vida que ha durat fins a la plena industrialització del s. XX: l’agricultura bàsica, la ramaderia, les barraques de pedra seca, la llengua, la religió, els costums culinaris (el pastisset, per exemple, és d’origen musulmà), etc.

El 1237, Hug de Follalquer, mestre dels Hospitalers, atorga la carta de poblament; però l’ocupació del poble s’havia produït cap al 1208, per ordre de Pere II. Això ens convertiria en la primera pedra del País Valencià.

Per qüestions de jurisdicció, es produí un litigi per la possessió de Rossell entre el convent de Benifassà i els Hospitalers. El 1286, Rossell passa a la batllia de Cervera tal com recull la dita: Per mal libell, perdé l’abat Rossell.

El 1317, la batllia de Cervera és atorgada a l’orde de Montesa, senyora de Rossell fins al segle XIX. Fou sempre el poble més xicotet de la batllia. La guerra dels Segadors el va afectar de ple: el mariscal francès Schomberg, que controlava Tortosa, va realitzar una incursió a Rossell i l’incendià completament (1648). Capítol a part mereixen els bandolers. A l’edat moderna és famosa la “quadrilla” de Salom. Al segle XIX, les de Tarranc i de Currutaco. També hi feren l’agost realistes, malcontents, carlistes i maquis. Cabrera elaborà des d’aquí molts “partes” de guerra, i pels voltants hi tingueren lloc importants topades. A l’església, (s. XVIII), encara s’hi poden veure diverses espitlleres, cicatrius dels patiments de la nostra gent i persisteix el record de la Miquela, heroïna local que, en certa ocasió, liderà els rossellans que es defensaven dels carlistes.

Després Rossell pateix la Guerra Civil i la gelada del 1956. En aquesta època el poble va agafant el seu perfil actual: la Vila i el Pla de la Font (Palafont) s’ajunten definitivament.

Cap als 60 i quan molts dels veïns havien emigrat, Rossell entrarà de ple en la industrialització de la mà d’indústries locals menudes i de la força industrial creixent de la Sénia.

Des de la transició democràtica s’ha millorat sensiblement la qualitat de vida de la nostra gent i el teixit associatiu ha esdevingut un dels motors que dinamitza l’activitat ludicocultural. La davallada demogràfica que pateix l’interior del nord valencià, aquí, s’ha estroncat. Per tant, aquesta inflexió positiva ha de portar Rossell a encarar el s. XXI amb molta força i il·lusió.